Quan la vida enfila cap a l’última etapa…

    Aquestes darreres setmanes l’experiència aclaparadora d’acompanyament, i acolliment a la nostra llar, de la meua sogra Francisca… molt gran, 90 anys, m’ha generat moltes preguntes i emocions.

    Vivència enorme el fet de tenir-la a casa, compartint l’espai familiar, que ha suposat adaptar espais i perdre’n alguns de propis, sobretot per a la meua filla, que ha vist el seu bany envaït d’adaptadors (aparells estranys per a ella), que l’han fet traslladar al bany nostre (dels pares). I que ha perdut un dels seus espais per jugar, transformat en l’habitació de dormir de la iaia.

    La rutina de cada dia ha canviat 100%… era d’esperar… quan una persona gran ja no es val per ella mateixa i necessita ajuda per vestir-se, anar al bany, rentar-se, … quan una persona ja no recorda el que li han dit fa 1 minut i has d’estar pendent que faci allò que ha de fer i que no recorda… Han estat 15 dies en què la sensació ha estat de viure en un altre món… que ja no era el meu… era el seu. Jo era la seua memòria en una ment que semblava deshabitada, les seues mans quan les d’ella no arribaven, les seues paraules quan no les trobava, …

    L’únic espai que he conservat només per mi com un tresor han estat les 2 primeres hores del dia: em llevava i estirava el meu cos, l’escoltava i em sentia. Quin plaer! Meditava una estona. I llegia… o escrivia. Jugava a sentir qualsevol bri d’aire que es mogués, a contemplar alguna planta de les que tenim a la terrassa de casa o seguir les giragonses d’algun insecte que es passegés per allí. Després, cap a les 10 del matí tant la iaia com la Mar ja es despertaven i començava a preparar esmorzars i medicació…

    Us he de dir una cosa que em sorprèn: no m’estressava aquesta nova forma de viure, encara que és veritat que jo estava de vacances i només em dedicava a nosaltres.

    Al migdia arribava el meu marit, llavors ell atenia a la seua mare i jo podia estar més per la Mar, que amb 6 anys ja és prou independent però també una nena que vol mama. Algun dia anava, amb la Mar, a la platja una estona o a casa l’altra iaia per trobar-nos amb els cosins d’ella i fer piscina. Crec que ella és qui més ha acusat la presència de la iaia a casa: durant el dia estaven a la mateixa estança i la iaia només feia que preguntar-li sempre el mateix (per la manca de memòria…) i la Mar va acabar per recloure’s i no contestar-li. Això em causava pesar, neta i iaia ja no es comunicaven… La veies jugar o mirar la tele però com molt concentrada, d’aquella manera que estan els nens quan no senten res del que passa al seu voltant. Sisco tornava a marxar a la feina.

    Cap a les 19h la cosa es complicava perquè la iaia estava més cansada i més adolorida. El seu cap estava més confús i només es queixava i preguntava per tots els seus estimats morts, alguns dels quals ella encara creia vius. I eren 2 ó 3 hores, fins que tornava el seu fill a casa, de respostes idèntiques a idèntiques preguntes. Algun dia ho portava millor i d’altre els nervis em podien i em passava els tardets anant i venint de la cuina a la sala -necessitava moure’m com fos- preparant el seu berenar-sopar, donant-li les últimes pastilletes del dia, fent el sopar per la resta de la família i contestant tot el que ella preguntava… perquè exigia una resposta! Era un final del dia demolidor emocionalment, jo quedava amb les bateries a zero. Sortosament Sisco arribava a casa i jo ho sentia sempre com un rescat en l’últim minut, providencial! Uf!… Finalment podia soltar la responsabilitat altre cop fins l’endemà al matí. Ell l’acompanyava al llit i s’assegurava que es posava la camisola de dormir i tenia tot el que necessitava per descansar i passar la nit.

    I l’endemà a tornar a començar… exactament igual i sempre diferent… no sabia mai què estaria bé o malament aquell nou dia, tant dins d’ella com a fora.

    Però el que ha sigut més dur per a mi ha estat acompanyar a Sisco en les decisicions de com fer quan la seua mare no sigui a casa nostra, quan torni a la seua, com organitzar el seu dia a dia. Ha estat molt complicat i dins meu han sorgit moltes preguntes i sentiments: què és més important, el nostre benestar (el nostre, referit a Sisco, Mar i jo) o el seu?, quin és el límit del meu sacrifici?. Quan busquem una solució de benestar per als nostres grans, sabem quines són les seues necessitats?, les fisiològiques potser si, però i les emocionals?. Com tenir en compte els seus desitjos?, se’n tenen, en l’estat en què es troba la meua sogra?. Realment hi ha moltes preguntes!. Perquè les solucions que la nostra societat ofereix (centres de dia, residències, …) atenen les físiques, però les emocionals on queden? Revisant les opcions que teníem va sorgir de dintre meu una gran pena! Vaig estar dos dies que les llàgrimes brollaven soles cada cop que parlava d’ella: quan pensava que en faríem, amb el seu trasllat; quan coneguts em preguntaven per ella, quan en parlava amb la meua mare, …

    Calma, temps i viure moment a moment ha sigut la meua recepta per anar col·locant cada sentiment i cada circumstància en valor i donar-li un lloc al meu cor. També el fet de col·locar-me en el lloc que em correspon, sóc la nora no la filla, … Hi ha decisions que em correspon acompanyar, només, no prendre-les.

    Hi ha etapes de la vida que són tristes, però el que no pot faltar mai és la delicadesa i el tracte humà cap a les persones. Tant se val que siguin més o menys conscients de la seva vida; tant se val que recordin qui són o no, o que et recordin o no a tu.

    No sé com continuarà la seua vida, la seua demència s’ha accentuat i requereix un ingrés, això m’ha dit avui mateix Sisco. Prego per la seua ànima. Què deu sentir a dins seu? Què deu pensar? Diu que vol morir, però continua aferrant-se a la vida… Què ha de deixar anar?, o Qui ha de deixar anar què?…

    No tinc la resposta. Sortosament la Vida és un misteri i davant d’aquestes vivències només cap honestedat amb una mateixa i humilitat i respecte per l’experiència de vida que cadascú de nosaltres viu.

    Pilar

    A casa, 18 d’agost de 2018.

    Francisca ja fa 3 dies que no està a casa nostra i penso molt en ella… temps al temps… Per això he tingut la necessitat d’escriure, així ordeno sentiments i pensaments i solto responsabilitats que han sigut temporals. I puc continuar més lleugera amb l’ànima reconfortada.

     

    Deja un comentario

    Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *